Un video del poema de Vicent Andrés Estellés amb la veu d'Ovidi Montllor

Un fragment del poema de Vicent Andrés Estellés recitat per l'Ovidi Montllor


Isabel s'ha gitat. Hi ha silenci a la casa;
hi ha un silenci absolut. Demà, dilluns, les gents
hauran de treballar i ara han de dormir.
Els dissabtes, de nit, és prou distint: les gents
se'n van al cine, escolten la ràdio, conversen,
l'home parla amb la dona en la cuina mentre ella
renta els plats, les culleres, i li agrada mirar-la,
i l'agafa i la besa, de sobte, contra un mur.
Són coses ja sabudes encara que no es vegen.
I la dona agraeix com un do aquell furor
masculí amb una llum, una humida tendresa
als ulls, com una llàgrima, després d'estar sis anys
casats, d'haver parit, d'haver lluitat, patit
quotidianament i domèsticament,
quan potser no esperava reviure aquella fúria
d'aquells dies de nuvis -abraçant-se, besant-se,
ja se sap, al cinema, a qualsevulla banda,
sentint-se un tendre objecte d'afanyosos grapats.
No vull trair qui lluita, qui passa son o fam.
Jo no sé si és correcte o no és correcte açò,
citar-me jo mateix, traure un vers dels meus versos
i posar-lo davant d'açò que vaig a escriure;
en tot cas no m'importa gens la correcció.
Altres coses m'importen ara i em couen i em...
No vull trair qui lluita, qui passa son o fam.
Ho he dit. Ho torne a dir. No rectifique res,
car estic on estava i estaré on vaig estar,
amb els meus, amb els pobres que treballen i esperen,
que no saben llegir, que cauen i que blasmen
i demanen perdó a la Mare de Déu.
La Mort m'ha despertat un vast amor per ells.
I ací estic, on estava, entre els poals del fem
i els poals de les clíniques, entre la pobra dona
i el comptable i el xic que ha robat on treballa
i el vidu que gemega pel passadís i el guàrdia
i la dona que mira els cartells del cinema
i la xica que va llegint novel·les "roses"
i l'aigua entre la brossa i els canyars i l'amor
i la ira també i tots els funeraris
vestits de gris i amb metres pels muscles i pels braços.